revolució racional (G-2)

2006-07-29T04:53:00.000-07:00

HUMANITZEM LA HUMANITAT,
RACIONALITZEM-LA!

Novel·la-assaig amb la que l'autor pretén mostrar el camí a un món molt més racional,un món que fugi de la selva del liberalisme inhumà que patim.

_ _ _ _ _ _ _ _

Al Juan Cano i a tots els que em feu feliç,
però a tu, Mª Montserrat Fainé i Rossell: més.

Entre gràcies i moltes gràcies a:
Bastanist Tarín, Carla Castella, Carles Carrillo, Carles Turat,
Càrol Fitó, “Chus” Molina, Damián Sánchez “Machote”,
Edu Clotet, Eloi Rocamora, Emília Uroz, Eva Aller, Ewald
Dresbach, Fcesc Gibert “Gibi”, Fco Javier Alcántara “Tara”,
Gemma Clotet, Héctor Castillo, Joan Navarro, Joan Portell
“Tate”, Joan Riba, Jordi Clotet, Jordi Serres, Jordi Zaragoza,
José Mariano Alcántara “Tarote”, Josep Garcia, Josep
Pericacho “Peri”, “Juanan” Rodríguez, Lluís Felip, Loli Abril,
Mariano Carrillo "Farru", “Mai” Domínguez, Marta Santaeulària,
Montse Riba, Nuri Reixach, Núria Clotet, Núria Roqué, Raül
Ruiz “Xupi”, “Ricki” Gatell, Sergi Ortuño, Toni Ferrero, Xavi
Muntades, Xavi Alagarda “Macareno”, Xavi López “Xibe”.

Es permet piratejar aquest llibre sense ànim de lucre
contacte/llibres: jreixach@yahoo.com

Títol original: revolució racional (G-2)
Primera edició: juliol de 2006
Disseny i dibuix: J. Clotet – X. López – J. Reixach
Foto: Bastanist Tarín
Impressió: Impremta Ditifet
DL: B-38481-2006

1. despertant “Si un home fracassa en conciliar la justícia
i la llibertat, fracassa en tot.” Albert Camus

Van passant els dies i a poc a poc, quasi sense
adonar-me’n, arribo a l’eufòrica i incòmode
convicció que sé com canviar el món.
- - - - - - -
Era un vespre de març del ’99 quan tot va
començar a caminar. Havia consumit una més de les
habituals tarda-nit sense assaig al local de la meva
colla castellera i després de les converses banals,
partides d’escacs i els inevitables porros, el Paco
i jo quedàvem com els darrers representants del
grupet d’amics. Mandrosos, ens trobàvem asseguts
còmodament a la terrassa davant d’unes birres, quasi
immòbils, quan el Paco va obrir la boca i m’allargà
un diari.
- ¿has leído esto? –va dir indicant-me un minúscul
article.
Durant un segons tornàrem al silenci mentre jo
llegia la noticia. Es tractava de les conclusions d’un
informe holandès en que s’apuntava a la legalització
de les drogues “toves” com la causa d’una
sensible reducció de consumidors joves del país, a
l’haver perdut, la droga, gran part del seu atractiu
transgressor.
- Què més necessiten?! – vaig exclamar indignat.–
¿Qué más, para darse cuenta de que prohibir no
es la solución?
- Es que no sólo no soluciona nada, sino que
empeora las cosas. –va afegir el Paco– Son unos
hipócritas, amic Pau. Todo el mundo sabe que
el tabaco y el alcohol también son drogas, y no
mejores que los porros, y en cambio no prohíben
ni su publicidad de una puta vez por todas...
- Y es que igualmente, ¿qué coño les importa lo
que yo me haga a mi mismo? ¿No soy libre y
adulto? Mientras no moleste a nadie, que no
me toquen los huevos! Está bien que informen
pero... ¿qué se consigue prohibiéndolas?
- Suben los precios, te venden mierda, hay peña
que acaba robando y si pillas un mal viaje, te
lo comes antes en casa solo que atreverte a ir a
urgencias, marginación...
- En la misma línea –el tornava a atropellar– ¿por
qué no prohíben los encierros de Pamplona? ¿O
es que nos hacen de mamás aleatoriamente?
De sobte, ens havíem animat i, mentre el Paco es
ficava la mà a la butxaca en busca de la pedra, vaig
anar a per un nou parell de cerveses.
- Siempre es la pasta amic Pau, la pasta! –em
va disparar només tornava a apuntar el cul a la
cadira.
- Seguro Paco, pero lo que no comprendo es que a
finales del siglo XX aun nos las metan dobladas
como si fuéramos borregos. ¿No hemos aprendido
nada del fiasco de la “ley seca”? o qué me dices
de la hipocresía con la eutanasia: te obligan a
seguir viviendo contra tu voluntad, porque la vida
es preciosa, sagrada y bla, bla, bla... y mientras
tanto, en muchos de esos mismos países, se practica
la pena de muerte. Es realmente nauseabundo.
Amb algun que d’altre lapsus provocat pels petes
vàrem anar afegint d’altres temes a la conversa com
la prostitució, l’homosexualitat i l’avortament. No
podíem entendre el desfici de la societat per buscar
problemes on no n’hi havia. Quin problema hi podia
haver en la compra de serveis sexuals entre persones
adultes? O quin sentit tenia prohibir el dret al
matrimoni o a l’adopció a una parella homosexual?
Tanta era la importància dels òrgans sexuals? O
com es podia obligar a algú esdevenir responsable
d’un nadó no desitjat per salvaguardar un grupet de
cèl·lules sense consciència!! Vàrem estar donant-li
voltes per trobar a on collons fallava el “viu i deixa
viure” però només aconseguírem fer-nos créixer
la mala llet.
Finalment, se’ns va convidar a fotre el camp
del local i poc després, bastant tou, arribava al llit.
Aquella nit però, el son encara hauria d’esperar.
Va ser gairebé només aclucar els ulls que una idea
em desvetllava de sobte. Per més que la realitat em
portés la contraria, després de la xerrada amb el
Paco, em sentia més segur que mai de tenir la
raó i la volia cridar a aquell món que trobava
estranyament irracional o adormit. Volia ser
escriptor! I eufòric vaig passar-me un bon parell
d’hores abocant a la primera llibreta que vaig trobar
tant les idees discutides com d’altres de noves.
L’endemà la idea m’acompanyà com un gosset
per tot arreu i, lluny de fondre’s com si d’un absurd
miratge s’hagués tractat (combinació de les drogues
i la nit), cada cop em semblava més sensata. De fet,
quan aquell mateix vespre (després de no haver trobat
el Paco pel local) em vaig dirigir a casa a buidar el
pap al germanet, el que em resultava estrany era el
no haver pensat mai abans en escriure, ni en res de
semblant.
- Què, et piques al Pac-Man? –em preguntava
el granellut només posar el peu dins la seva
habitació.
Acceptava el repte encantat, però el primer era el
primer i vaig fer el gest de comprovar que els pares
fossin a lloc quan el Marc m’aturà.
- Fa mitja hora que són al llit. Té, fes-te’n un
d’aquesta maria.
Vaig passar de preàmbuls i, mentre obria la
finestra, vaig engegar pels titulars –Marc, ahir vaig
veure la llum! A la merda l’enginyeria: he decidit que
vull ser escriptor!
Va escoltar divertit, sovint negant amb el cap,
mentre li explicava com s’havia gestat la pensada
que havia de canviar-me el rumb.
- Home! –em deia el nano– En principi sona com
una feina bastant ideal per a un gandul com tu,
però... què en saps tu d’escriure? No llegeixes
mai, no escrius tampoc mai res... bé, d’acord –va
rectificar al veure que era a punt de protestar– vas
fer un parells d’escrits per la revista de la colla...
- Sis per a ser exactes!
- Ah vale! Amb sis ja és tot una altra cosa.
- Pots riure-te’n tant com vulguis, però pensa que
el realment important són les idees. La resta és
posar-s’hi.
- Com sempre confies en que la teva “brillaaant”
intel·ligència t’ho farà fàcil, oi? El pare fliparà
que just ara que acabes la carrera et passis a la
literatura, després de com ell diu, onze anys per
la universitat traient-li punta a la llei del mínim
esforç.
Encertava força.
Un últim porro i unes darreres partides d’ordinador,
amb més rialles i vaticinis àcids del germà sobre la
prolífica que anava a ser la meva carrera literària,
i em vaig retirar a somiar despert per una estona.
Varen anar passant les setmanes sense penes ni
glòries i mentre l’empenta d’escriure anava perdent
gas (davant el no saber per on començar i per tant
no començar) una nova fixació la substituïa com
a principal consumidora de consciència: emigrar
per millorar l’anglès i viure noves experiències.
Alliberat dels estudis, sense xicota, ni projecte
d’ella i amb una feina cada dia més detestada,
finalment als vint-i-nou em decidia a volar del niu i
al cap de poc abandonava Terrassa.

2. aires d’Irlanda “La nostra veritable nacionalitat és la
humanitat.” Herbert George Wells

Ni em va ser fàcil topar amb l’hostal, ni llogarhi
el que creia seria una habitació i que acabava
sent un llit en una de comunitària. L’endemà, més
del mateix, i fins que no sortia del tercer banc, no
captava que no podria obrir un compte d’estalvis
si abans no aconseguia una direcció de residència
a l’illa. I per la tarda, després d’una bona estona
barallant-me amb el diari, el mapa i el diccionari per
confeccionar una llista d’ofertes d’habitatge,
m’estampava amb la dura realitat del telèfon. Dublín
se m’estava posant rebeca i jo era davant de les
primeres sospites sobre el veritable nivell del meu
apreciat “anglès bàsic”. Per sort no tenia el Marc al
costat per enfotre-se’n.
Des d’aquell moment vaig començar a prendre
mesures. I per engegar decidia anar endollat al
walkman amb emissores locals el màxim d’estona
possible (no fos el problema l’accent irlandès) i
començar una segona llista, aquell cop amb només
ofertes sotasignades amb noms llatins.
El tercer dia la cosa seguia sense millorar. No
vaig aconseguir entendre’m amb algunes de les
noves trucades, però amb les que sí, igualment
sempre era que no. Primer, vaig pensar en que allà
les ofertes caducaven a la velocitat de la llum, però
després d’obtenir idèntics resultats amb ofertes
fresques del dia i que un tal Manel es va sincerar
explicant-me que el que ell buscava era un company
anglòfon, em vaig desinflar.
Aquella nit, dins el llit i en mig d’una petita
coral de roncs internacionals que interferien les
paraules ja per elles soles inintel·ligibles de la ràdio,
començava a sentir-me desvalgut i sol com mai
abans recordava. En només tres dies havia passat de
la il·lusió de l’aventura a la motivació del repte de
la supervivència. Necessitava un canvi d’estratègia:
necessitava bàsicament sociabilitzar-me.
Així, durant els dos dies següents, vaig combinar
la recerca de casa amb la caça d’amics. I gràcies a la
segona de les activitats acabava per trobar-me amb el
Roberto, un brasiler amb urgències per compartir.
Finalment doncs ho aconseguia i, en un
apartament esquifit i vell, només entrar-hi
recuperava la seguretat, intimitat i alegria perdudes.
Tocaven dies d’optimisme guarnits de xerrades
mullades amb cerveses de supermercat amb el
company. Dies feliços tacats tan sols per l’esfondrament
del fàstic vers el tabac (després de quasi un any de
només fumar-ne d’adobat) per un no inofensiu
cigarro.
Ben aviat però, el Roberto va començar a
treballar en una feina de merda (propia de la seva
condició de treballador il·legal), amb el que les
distraccions per casa disminuïen i el respir de l’oci
d’aquells dies deixava pas a que em concentrés en
l’anglès convençut que en un tres i no res se’m faria
comprensible.
Seguien unes tres setmanes en que, més motivat
que mai, vaig abusar d’un curs d’anglès extret de la
biblioteca. Però els progressos no estaven sent els
esperats i l’esgotament d’aquell dia a dia, sumat al
neguit per tastar el mercat femení i que el marge
econòmic era curt, em feien treure el cap al carrer.
Vaig començar per assegurar-me les mongetes. I
posats a buscar feina, vaig intentar-ho primer amb
les de caire tècnic. Però semblaven valorar bastant
la capacitat de comunicació i, després d’una tercera
entrevista que l’acabava amb traductor i tot, desistia a
seguir perdent el temps i provava al burger del costat
de casa. Allà sí. Després d’observar un vídeo de poc
més d’una hora i aconseguir superar el seu posterior
qüestionari al permetre-se’m copiar les respostes
descaradament, ingressava a la plantilla.
Amb la feina sota el braç vaig anar al que més em
delia: matricular-me en una escola d’anglès amb el
doble objectiu d’aprendre l’idioma i conèixer girls.
Dels vuit de la classe, després al pub només en
va fallar un. Érem anònims, sense amics a prop,
desitjant explicar moltes de les coses que vivíem en
aquell nou hàbitat i les converses no dequeien per
més que les traves idiomàtiques les feien a vegades
feixugues.
Glop a glop, m’anava relaxant i integrant entre
ells, però igualment en darrera instància les afinitats
i la timidesa feien la seva feina i quan sortíem del
pub hores després jo no ho feia del bracet de
l’austríaca i sí amb el Luís, boig per anar al seu pis i
estrenar els porros a l’illa.
Des d’aleshores, enganxat al nou amic i al vell
vici, les neurones van tenir el seu verí i jo una vida
social més animada. I per aquest camí, als pocs dies
assistia a la primera festa particular amb cara i ulls.
Feia poc que començava a mantenir converses
mínimament decents i hi havia molta noia. No em
vaig saber dosificar i... pel matí (tres quarts d’hora
abans de posar-me a treballar) em despertava a la
moqueta del menjador dins un enorme mareig. La
festa era morta i no en recordava ni el seu final ni
el meu. Vaig trobar el meu impermeable i la porta,
després unes escales, una entradeta, una altra porta,
un ressol encegador, una orientació difícil i a deu
passes: la gran vomitada. La tornada a la llar va ser
agònica i a cada passa que donava m’allunyava més
de la feina i menys del llit.
L’endemà vaig reaparèixer al treball, però
m’havien substituït en el torn per no haver avisat
de l’absència del dia anterior i em retornaven a
casa. Quan hi tornava, al dia següent, em van tenir
compactant bosses d’escombraries i pujant bidons
de concentrat de beguda per les escales durant
hores. Em vaig convèncer que no tenia per què
suportar aquells suplicis i, generós que un és amb ell
mateix, em vaig regalar la llibertat.
Havia durat poc més d’un mes a la feina i els
guanys tan sols havien evitat empobrir del tot les
arques. Continuava necessitant peles i vaig fer una
nova intentona en la borsa de treball d’enginyers,
però quatre entrevistes més tard, convençut que
l’anglès seguia verd, tirava la tovallola i tibava del
darrer recurs: la trucada a casa.
Entrava en la recta final del viatge. Una recta
de quatre mesos en els quals, de seguida, encallava
en una rutina de pobre regnada per la desídia i els
petes.
De l’orgia d’estímuls i il·lusions de l’arribada
en quedava molt poc. Estava fart d’estudiar anglès.
Les expectatives de trobar allà millors prats pel
sexe i l’amor no s’havien acomplert. Ni el sentir-m’hi
anònim, ni el viure en una casa sense pares,
ni l’exotisme d’un físic no autòcton... res havia
millorat les habituals marques en el tema. I en el
“haver” tan sols una nit alcohòlica amb sonata de
flauta i, per més inri, amb concertista catalana. Els
dies d’hivern foscos i freds, i la seducció zero de
provar de trucar per un nou crèdit o tornar a buscar
una feina remataven la qüestió. La retirada es feia
efectiva.
Tan sols per tornar defensant-me amb la llengua
més internacional d’un món cada dia més encongit
pels avions, tele, Internet, etc. em podia sentir molt
satisfet. Però també m’enduia un apunt trist d’aquella
cosmopolita ciutat: haver constatat de primera mà
com la tendència natural dels humans per l’entesa i la
col·laboració xocava amb la realitat d’un telenotícies
sempre a vessar de conflictes, la majoria d’ells, atiats
amb els insans amors patris i religiosos, i els seus
complementaris odis xenòfobs i racistes.

3. el test “Les religions, com les cuques de llum, necessiten
de la foscor per brillar.” Arthur Schopenhauer

A Terrassa no vaig tardar gaire a ser atrapat de
nou per les velles rutines i, en qüestió de setmanes,
fins i tot l’odiós llevar-se d’hora per anar a treballar
tornava a formar part del meu menú diari.
En principi, l’estada a casa els pares havia de ser
una espècie d’aturada tècnica el més breu possible
per tal d’eixugar el deute, omplir una mica el dipòsit i
tornar a volar. Dublín havia estat com viure una petita
vida dins l’única i en volia més.
Però aquests plans ben aviat quedaven ajornats
quan el Paco em feia la proposta de compartir un
pis que li havien ofert. L’emancipació dins el medi
en què millor em movia era seductor i algo pel que
no necessitava esperar mesos. El sí va ser gairebé
instantani i a la setmana ja hi érem instal·lats.
Malgrat la seva afecció a la música techno a tot
drap, el constant tràfec de visites que rebia i els
desajustaments d’humor pel seu nou vici de la coca,
engegàvem la nova etapa amb prou bon rotllo. Que es
transformava en molt millor, després d’una nit en que
m’arribava amb un parell d’amigues desinhibides.
I en aquestes em trobava, encantat amb aquella
nova vida i esperant un segon filet nocturn a domicili,
quan l’atzar me’l servi per sorpresa a la discoteca
habitual en forma de Laia.
La moral alta que gastava en aquells dies, més
l’imprescindible dòping en el seu punt just m’hi
posaren el coratge per entrar-la, la seva mirada
acollidora va evitar la meva tendència natural per la
retirada gallinàcia i la cosa va començar a fer xupxup.
No va passar res aquella primera nit, a part de
xerrar fins que ens varen tancar l’antre. Però vam
quedar pel següent cap de setmana, que va seguir
sense passar “res”, fins que ja al tercer arribava el
primer petó i implícitament encetàvem una relació
amb pinta seriosa. Suposo que seria per assegurar
aquest fet, el qual no ens atrevíem a dir de paraula,
que aquella matinada-matí em va tenir sense sexe
pròpiament dit, encara que jo, igualment, ja em
trobava flotant al setè cel amb el cap ple d’ocellets.
A poc a poc ens vàrem anar coneixent i afluixant
les darreres tensions. El millor sexe apareixia i el
sentit de l’humor i les converses fluïen més lliures.
Així, un vespre estirats al sofà del pis, sense presses
i sense Paco, com qui es troba la cosa, vàrem entrar a
xerrar d’un dels meus cavalls de batalla preferits: la
religió. La meva vida ja no tornaria a ser mai més la
mateixa.
- Mira Laia, si hi ha més de mil religions
diferents a la terra, què et fa pensar que
curiosament la teva és la veritable?
- Ei! que jo no crec en el que diu l’església
cristiana, eh! Però sí crec que darrera de tanta
religió alguna cosa ha d’haver de certa.
- Però si es contradiuen a sac... unes creuen en
la reencarnació, d’altres en que hi ha més d’un
Déu...
- Per a mi són... com metàfores o diferents
interpretacions del mateix.
- Són mentides, Laia. Tu quasi ets psicòloga i no
entenc com pots creure en algo tan poc racional.
Crec que t’hauria de ser evident que som nosaltres
els que hem creat Déu i no ell a nosaltres. Déu
no deixa de ser-nos refugi a la por a sentir-nos
sols, a no tenir un sentit, a morir i ja està.
- No ho sé, però sento que ha d’existir algun tipus
d’energia, que no pot ser tot tan trist com no
haver-hi res.
- Creus en el que t’agradaria que fos, però no és
gens lògic –vaig fer una breu pausa per encendre
un cigarro i oferir-n’hi un a ella– Mira, suposem
que Déu ens ha creat, vale?
- Vale
- ...doncs aleshores qui l’ha creat a ell? Te n’adones
que continuem tenint la mateixa pregunta només
que més allunyada de nosaltres? Qui l’hagi creat
a ell ja no ens afecta tan directament, però en el
fons no hem solucionat res. Seria allò que diuen de
despullar un sant per vestir-ne un altre.
- No ho sé Pau –va dir amb gest de fatigada– el que
sé segur és que la ciència no té totes les respostes
i que la vida és massa increïble com per no tenir
sentit.
La tendresa de la relació convidava a canviar de
música, però amb la frustració del que se sent no
escoltat i l’haver recordat un nou argument... no em
vaig saber estar de fer un darrer atac.
- Té sentit la vida d’una formiga? En quin moment
de l’evolució un grapat de cèl·lules amb potes (o
sense) va començar a tenir sentit o li va aparèixer
l’indetectable ànima? –vam deixar passar un
àngel i animat per la contundència del raonament
vaig rematar– jo no és que CREGUI que Déu no
existeix: JO HO SÉ.
De sobte la Laia va semblar haver recuperat
l’interès per la disputa i, amb un moviment àgil,
canviava la postura de becaina per asseure-se’m de
cara.
- T’has passat dos pobles Pau! – va protestar mig
mofant-se - ni un superdotat seria tan categòric.
- I tant que ho seria. Si és pura lògica.
- Doncs t’hauré de passar un test; no fos cas que
estigués follant amb un Einstein i jo sense poderho
explicar a les amigues.
Ella va seguir fent conya mentre jo no deixava
de pensar en com podia ser que un superdotat
dubtés de la no existència de Déu i vaig voler
indagar:
- Què en saps tu dels superdotats?
- Doncs no molt, però pel que sembla bastant
més que tu, Sr. Einstein –va esperar per si
em rebotava, però al veure que estava
expectant, va continuar amb el mateix bon
humor i to irònic– Doncs, per exemple, que
ho són un dos per cent de la població i... –no
en recordo res més del que va continuar,
havia deixat anar la bomba: UN DOS PER
CENT!!!
La mà va anar directa a la butxaca per fer-me
un porro mentre el dos per cent seguia rebotant-me
per dins el crani i provava de no exterioritzar massa
el creixent estat d’excitació. Després de la poca
modèstia exhibida feia breus moments, no hi volia
recaure i em vaig limitar a prendre-li la paraula amb
passar el test d’intel·ligència i apressar-la a que fos
l’abans possible.
Els dies posteriors es van fer llargs, incapaç de
parar de remenar una olla a vessar d’il·lusions i
pors.
Havia tingut per cert, des d’un llunyà i incert
moment, que el superdotat era un entre milers i que
se’l detectava fàcilment per les seves capacitats
notòriament excepcionals. Però, aleshores, resultava
que no eren ni tan insòlits (un de cada cinquanta),
ni tan espectaculars (segur que en devia conèixer un
bon grapat i ni els havia olorat).
En aquells moments no n’estava totalment
convençut que la paraula superdotat fos la
resposta rodona al sentiment d’incomprensió que
m’acompanyava des de petit o a la valoració de la
meva intel·ligència per comparació amb l’entorn,
però quasi.
Quan a les dues setmanes, però, la Laia
finalment es presentava al pis amb l’anhelat
mesurador de C.I. extret de la seva facultat ho
vàrem deixar per a l’endemà. Aquell divendres faria
bondat i només després d’un preventiu descans de
porros i alcohol m’atrevia amb l’hora H.
Em recordo nerviós fins i tot durant els jocs
previs al llit amb l’examinadora. Uns saltirons i un
parell d’autohòsties finals per assegurar-me estar
al cent per cent sota la mirada entre divertida i
estranyada de la Laia (desconeixedora del punt
d’importància que li donava jo a la prova) i “quan
vulguis”.
Van ser unes dues hores de lluita i tensió que
finalment deixaven pas a una angoixosa espera. Vaig
treure’m un cigarro mentre amb una corredissa anava
a l’habitació a pel material.
- Ja ho tens? – vaig preguntar mig impacient, mig
atemorit.
- Quasi, només em falta mirar a una última taula.
Anava buscant pistes en la seva cara concentrada
mentre era incapaç de progressar amb el peta.
- Què? – li deia només separar el nas del paper
- Doncs... que sí, has donat cent quaranta amb
el que sobrepasses en vuit punts la frontera
del dos per cent. Només faltaria un test de
creativitat per assegurar-te la superdotació,
però tenint en compte el número i que els valors
parcials més baixos de la prova els tens relacionats
amb la memòria... jo gairebé t’asseguraria que sí.
Per a mi els temors havien perdut l’ombra
del dubte i tant el passat com el present de sobte
semblaven encaixar millor. Vaig creure que a partir
d’aquell moment tot en la meva vida esdevindria
més fàcil i còmode, que per fi deixaria de ser el
tossut que sempre vol tenir la raó per passar a ser un
incomprès certificat a qui val la pena escoltar. Era un
pensament realment balsàmic.
El sostre que m’havia representat l’existència
dels superdotats: creure que no hi havia res que jo
pogués fer o pensar que no ho pogués millorar un
d’ells amb un cop de tita, ja era història. Em sentia
alliberat de topalls, em sentia capaç de tot.
Vaig enllestir el porro i, pipada a pipada, em
vaig anar tranquil·litzant mentre ella mirava de
satisfer la meva voracitat per saber sobre el tema.
Quan la Laia, ben dinat, se’n tornava a casa els
pares, el Paco encara continuava dormint. Em vaig
tombar al sofà amb el tercer o quart peta del dia,
pensarós però satisfet i, envoltat per l’inusual silenci
de la tele apagada, em vaig retrobar amb velles
fantasies de quan era petit i jugava a imaginar-me
geni.
Era a les portes d’un llarg i intens període marcat,
bàsicament, pel desfici per saber de la superdotació i
la lentitud per pair-ne l’explosió emocional que ella
em suposava.
I la primera de les conseqüències palpables del
test es produïa només a les dues setmanes quan, a
l’habitual poca motivació per la feina de l’oficina,
se li afegien les expectatives que m’havia generat
la història i plegava per haver-se’m convertit en
insofrible la sensació d’estar-hi perdent el temps.
Aleshores encara no tenia ni idea cap a quin
tipus d’organisme m’hauria de dirigir o si jo sol
m’espavilaria, però cada dia que passava em semblava
més raonable que d’alguna forma se m’escoltaria. O
que com a mínim, aconseguiria un nou camí laboral
més adequat i creatiu.
Però, poc a poc, anava topant precisament amb la
realitat que desitjava canviar i m’adonava que, o bé
no existia un lloc d’orientació i feines a mida per a
superdotats errants, o bé se m’amagava. I que provar
d’obrir-me portes dins aquella societat al·legant la
credibilitat dels tests servia gairebé només per a fer
el ridícul.
I, mentrestant, també la relació de parella
s’esfondrava, segurament, al sumar-se als petits
fregaments del dia a dia els símptomes del seu
esgotament cap el meu mono-tema i somnis de
quixot. Quan vaig olorar el que es cuinava, ja tot
estava cremat i em deixava. Al còctel d’aquells dies
se li afegia un dels glops més agres: el desamor, que
amb el seu dolor intangible tan impotent i estúpid
em feia sentir.
Tanmateix no aquí s’acabaven els canvis, i sense
feina, ni xicota i amb un Paco a cada ratlla blanca
més irritable i paranoic el retorn al refugi familiar
va ser decisió fàcil. Havien estat set mesos de
muntanyes russes que allà s’aplanarien lentament,
amb el desamor tornant-se suportable i el xoc de la
superdotació perdent intensitat.
Amb la insolvència als talons, no vaig tenir altre
solució que fer content al pare i vaig pescar una
nova feina. Una de cinc hores diàries, en principi
ideal per a disposar de temps per escriure. Però
continuava igual que abans de Dublín, sense saber
per on, ni com començar amb el tema i el treball
esmorteint-me penosament els remordiments
del vaguejar. Els resultats de les cada cop més
esporàdiques temptatives van quedar en un conte
molt curt, quasi mida acudit, i uns grapats de notes
de tots colors.
Coneixent-me millor que mai i havent augmentat
encara més la confiança amb la que creia veure el
món també em sentia més obligat encara a escriure,
però seguia sentint-me l’infeliç, mandrós i patètic
Pau que notava l’alè de la incomprensió al clatell
sense saber com deslliurar-se’n.
Les tardes de fum al local havien recuperat
freqüència diària sense la Laia i es succeïen com
una teràpia anestesiant del lament d’una mica tot
plegat.

4. operació N (sobre la publicitat) “Ens infligeixen uns
desitjos que ens afligeixen.” Alain Souchon

Els següents mesos van ser un anar tirant mentre
cavil·lava sense èxit un rumb nou per a un Pau que
també volia ser nou. I és de suposar que aquest afany
de canvi també va tenir algo a dir en l’episodi de la
cambrera.
Ella, era la meva distracció innocent de cada matí
durant el descans de la feina per esmorzar. Educat,
només me li dirigia per demanar el cafè amb llet i el
croissant, i donar-li les gràcies. Era massa guapa per a
un tímid com jo i l’observava furtivament, conformat
a passejar-me-la pel cap dins fantasies per més tard,
despullant-la de mil maneres, rematar l’exercici al
lavabo.
Però, a més a més, mirant-la, també tenia davant
un exemple de com un aspecte atractiu pot arribar
a influir en el comportament dels que l’envolten.
Simpatia, tendresa, comprensió (entre d’altres),
eren atencions que no li paraven de ploure a aquella
diana de desitjos carnals; estigués simpàtica, menys
simpàtica o es llufés.
No estava descobrint Amèrica. Era una observació
força obvia. Però no obstant alguna cosa es va moure
dins meu, ja que de sobte, se m’instal·lava l’obsessió
de millorar-me el nas, reduïble des de l’estirada.
Vaig passar un parell de setmanes mesurant-ne
els pro i els contra de l’operació. Però ni els
possibles riscos, ni les molèsties, ni el cost de
la intervenció feien gaire de contrapès a les grans
expectatives de millora en el camp sexual-afectiu,
i fermament convençut em llençava a posar fil a
l’agulla.
El primer que vaig decidir era que continuaria
com fins aleshores i no en diria ni mitja paraula
a ningú (exceptuant al Marc pel que em pogués
passar) duent així a terme una política de fets
consumats.
Eren moltes i diverses les incomoditats que
pretenia evitar amb aquesta fórmula: els nervis de
l’operació a la mare, una molt factible discussió
amb el pare i, sobretot, que el nas no fos observat
i valorat, evitant possibles reaccions de mofa o
rebuig.
Així doncs, vaig buscar-me una clínica de fora
de Terrassa i com tot apuntava als mesos d’estiu,
tant per qüestions d'acumular la pasta com pel timing
del procés mèdic, vaig planificar-me l’operació per a
finals d’agost i la vaig acompanyar d’unes vacancesamagatall
pel post-operatori.
El dia de la rinoplàstia s’acostava i damunt el nas
la meva ment cremava elucubrant com les noies amb
qui em fregava en el dia a dia ben aviat em mirarien
diferent i se m’aproparien humides.
Jo era el meu propi projecte i em sentia eufòric
davant les bones perspectives. M’estimava i em
sentia fràgil perquè volia durar per poder viure
aquell pervenir; per això quan el cirurgià em va
aconsellar de deixar de fumar les dues setmanes
prèvies d’entrar a quiròfan, el que em demanava no
va ser un inconvenient, sinó més aviat tot el contrari:
el moment idoni per provar d’afegir un plus a aquell
nou Pau traient-li el cigarro de la boca.
Amb l’ajut d’un llibre per deixar l’hàbit encetava
l’enèsim intent per desfer-me’n. Molt del que deien
les seves línies ja ho tenia molt apamat (perjudica la
salut, empesta, en sóc addicte...), però hi vaig trobar
noves dades que no em van deixar indiferent, entre
d’altres: que les tabacaleras afegien substàncies
tòxiques a les cigarretes (com l’amoníac) per tal de
fidelitzar encara més als seus “estimats” clients; com
se’ls gastaven (en publicitat) per aconseguir colar-te
en el subconscient l’associació del tabac amb l’èxit, la
llibertat o el sexe; fer-me fixar en la ridícula quantitat
de calades de les que realment gaudia al llarg del
dia...
I així, conscient que deixar de fumar era el millor
regal que em podia fer, i (no menys important) que en
realitat ni m’agradava, motivat i enrabiat a les quatre
setmanes abans del dia N en reduïa la quantitat, a les
tres només fumava porros i a falta de dues ho deixava
tot amb sorprenent facilitat.
Amb el primer despertador n’hi va haver
prou. Pixava, em dutxava i vestia, feia la darrera
comprovació del que m’enduia, i en pocs minuts
sortia per la porta amb compte de no despertar a
ningú. Contra pronòstic havia pogut dormir i vaig
mantenir-me prou seré fins que arrancava el cotxe i
apareixia el temor a que una fatalitat pogués fer-me
arribar tard a la cita.
Però sense problemes arribava a Barcelona i en
un semàfor (després de fabricar tanta saliva com
vaig poder) m’empassava a l’hora convinguda el
tranquil·litzant receptat. Vaig preguntar pel carrer
de la clínica un parell de cops, em desfeia del cotxe
i, finalment, amb quaranta minuts d’antelació,
entrava a l’edifici. De sobte, la tipologia del meu
nerviosisme canviava, el que venia ja no depenia de mi.
La noia del mostrador m’assenyalà la saleta
d’espera i em digué que ja se m’avisaria. Només
hi havia asseguda una parella jove. Cap paraula
i vaig tractar de concentrar-me en una revista de
xafarderies mentre a cada minut em testava l’efecte
del tranquil·litzant. Vaig buscar alguna altra lectura
per distreure’m, però res que la millorés i hi vaig
tornar.
Va ser quan passava mitja hora sobre la prevista
que se’m va acompanyar a una habitació. Seguint
ordres, em despullava, m’enfundava dins una bata i
a esperar noves instruccions. Em vaig estirar sobre
el llit i vaig començar a fer zàping amb la tele que
hi havia. Com si es tractés d’una estratagema per
evitar repensaments d’última hora, em va
sorprendre un documental sobre uns micos nassuts.
Estava a ben pocs minuts d’assemblar-me encara
menys a aquells remots familiars.
Poc després, apareixia el cirurgià. Vam repassar
per darrer cop els detalls del nas mentre me’l
guixava i em tornava a deixar sol amb el zàping. No
feien res capaç de distreure’m del testeig sobre
l’efecte del tranquil·litzant. Estava acollonit que
pogués estar de baixada. Però no vaig tenir gaire
estona per ratllar-me que un parell de paios em
treien de l’habitació en llitera per, de seguit,
envoltat d’ulls dins el quiròfan, sentir la cremor de
l’anestèsia corrent-me pel braç.
Venia un dia sencer de somnolència, sense
dolors però confús, del que recordo, entre flashos,
poc més que la infermera de les pastilles, un metge
amb ganes de fer-la petar i un somni, dels reals de
veritat, en que m’arribava amb la boca al membre.
“Tot ha anat molt bé” m’havien dit tant l’un com
l’altre, mentre els observava per l’ull que podia
obrir. El salt de l’operació ja estava superat i quasi
em vaig posar a riure exultant d’alegria, però la
tímida i en sec interrompuda ganyota em va donar
idea de la cara globus que duia i de quin era el límit
dels analgèsics.
L’endemà abandonava la clínica que encara no
hi era del tot. Vaig repartir unes quantes gleves de
sang entre les bases d’alguns dels arbres de camí a
la farmàcia. I un cop allà, no vaig deixar indiferent
a la clientela de la mateixa i en sortia carregat com
una farmaciola el primer dia de colònies. Trucava al
Marc que tot havia anat bé, comprava galetes i una
aigua, i tirava direcció cap els Pirineus sentint-me
un triomfador amb una cinta dels “Sopa” omplintme
les orelles.
Un cop arribava a destí la llogatera també es va
espantar una mica al veure’m la cara però també em
va anar bé perquè em va donar l’oportunitat
d’estrenar-me en la incòmode situació d’introduir
que m’havia operat.
M’instal·lava en una petita habitació sense tele,
àlias “refugi tranquil per a vuit dies”, i després d’un
parell d’hores de llit, la lectura dels prospectes dels
medicaments i sessió de mirall amb monstre, vaig
fer cap al restaurant del poble a sopar. Uns nens que
em miren, uns pares incòmodes i jo órdago a que
més que ells, i sense entretenir-me amb postres
retornava al cau.
L’endemà em vaig arribar al súper per fer una
bona compra de provisions i vaig tornar a
l’habitació a esmorzar. Vaig masturbar-me, vaig
començar a llegir el llibre que duia per aprendre a
escriure novel·les (espero que es noti un xic), vaig
mirar-me al mirall una estoneta, vaig rellegir els
medicaments, una queixalada, més llibre, més
mirall, una altra palla, dinar, una becaina, més
mirall... i vaig sortir a per un diari esportiu i ”El
jueves”. Nova sessió de lectura i per fi la lluna.
Sopar, més llibre, més mirall, més lectura, una darrera
palla i a dormir.
Dos dies, tres dies, quatre i al cinquè semblava
que sí, que al mirall hi havia hagut un petit
moviment i l’ull es desinflava. Tornava a sortir a
per queviures i continuava tancat vint-i-quatre hores
més pujant-me per les parets, i contenint els neguits
i il·lusions.
El guix del nas continuava envoltat d’inflamació
i separant-me els ulls pintats amb tota la gamma
de morats, però el “ja no aguanto més, com trobo a
faltar una tele, vull un porro i odio aquesta cel·la” es
van imposar.
El matí següent, de trajecte a casa, vaig fer un
repàs a les meves principals preocupacions: el
“com” presentar el nou nas i el “com” reaccionar
a possibles hostilitats. En tenia clara la teoria (no
acotar el cap per no rebre collejas i plantar cara amb la
consistència de la sinceritat), però patia per la duresa
de dur-la a la pràctica.
A casa la rebuda va ser molt més light de
l’imaginat. La mare em mirava astorada i em
preguntava per com em trobava i el “per què” i
“com” de tot plegat. El pare, més insípid, amb veu
resignada em beneïa amb un “Pau, cada dia estàs
pitjor” i ja està. La reentrada havia començat bé i, al
vespre, quan el Marc tornava de la feina amb petes i
xerrera, continuava millor.
Amb la cara encara a les antípodes de la
discreció i el guanyat confort de la llar, encara vaig
mantenir-me en l’etapa d’ocultació. La vaig allargar
fins pocs dies abans d’esgotar les vacances, quan,
ja sense el guix, el rastre de l’operació es limitava a
unes petites taques de sang en el blanc dels ulls.
Primer vaig trucar a un amic. Vam fumar uns
petes a casa seva i més tard, recolzat per la seva
presència i l’emboirada, treia el cap pel local de la
colla. Ho vaig passar malament, atemorit i tens,
atent al més mínim senyal de reprovació. I durant les
converses sobre la novetat facial, fent el cor fort,
em vaig afartar de disparar les justificacions
preparades: que si és important agradar-se, que si
agrades t’agrades, i viceversa, que si t’agrades i
agrades ets més feliç, que si ets feliç estàs més
alegre i alegres als del teu voltant...
De seguida m’adonava que afortunadament havia
errat els càlculs sobre la reacció al nas i que, a
part de la curiositat i sorpresa natural, de la temuda
desaprovació general (almenys que jo olorés) ni
cinc.
No obstant, la incomoditat de sentir-me “un
operat” persistia: cada dos per tres em trobava a
algú que encara no havia vist i es repetia el molest
diàleg.
En secret estava començar a acaronar un pla B
per a la post-operació: la simplicitat de la fugida.
Era un pla contemplat des de feia unes setmanes per
si el pitjor dels malsons es feia realitat i em sentia
assenyalat per l’entorn. Com he dit no era aquest el
cas, però tampoc em sentia còmode i d’altra banda
també hi havia el fort desig d’estrenar el careto en
un ambient desert de coneguts en el que poder deixar
florir lliurement la nova personalitat associada al
modificat bony facial.

5. camp base “No hi ha camí per la pau; la pau és el camí.”
Gandhi

Mentre escurava les poques setmanes que em
quedaven de contracte abans no fugir, la proposta
d’anar a viure a Reus amb un parell d’amics del
grupet de la colla havia estat un difícil descart. El pes
de l’anglès i, sobretot, de l’anonimat havien decantat
finalment la balança a favor d’Edimburg. Però quan
la secretària de l’empresa em va preguntar per si
necessitava arreglar els papers de l’atur tot canviava
i vaig perdre el cul per trucar al Botànic i saber si
l’oferta encara estava vigent.
Així a les dues setmanes, al pis de Reus ja érem
tres els que compartíem il·lusions i bon rotllo,
convençuts d’estar-hi expectant bàsicament molta
festa. Ells encantats d’haver canviat la rutina laboral
dels darrers anys per l’aventura de tornar a estudiar
fent un mòdul de jardineria, i jo, amb el nou nas i
tot el temps disponible, complagut per l’oportunitat
d’or que l’atzar m’oferia: un camp base fet a mida
per engegar d’una vegada per totes amb la literatura i
completar el meu jo desitjat
De bon principi tot pintava de cara, ja que fins i
tot la manca d'un anonimat total es compensava de
sobres amb les avantatges reportades per la
convivència amb la polla amb potes del Botànic i
l’imant de noies de l’Andrés (l’adonis de la colla),
però les coses no tardaven massa a torçar-se.
El primer que no ajudava va ser el consum
de porros que, com a Dublín, en un present fluix
d’obligacions ben aviat es disparava trobant cabuda
a qualsevol hora del dia.
El segon, que tan aviat com el Botànic descobria
que tenia bars més a prop que l’escola on poder
perseguir noies i amb horaris més compatibles amb
la son, cada cop amb més freqüència el tenia de
company de mandres sempre llest per l’oci nocturn.
A partir d’aquí la degradació estava servida i de
seguida bons propòsits com la idea d’apuntar-me a
un curs d’anglès o a un gimnàs feien pal i quedaven
congelades per un cop tingués encarrilat el sexe i les
lletres, no fos cas que interferissin.
Igualment la cosa no quedava aquí i passades unes
primeres setmanes de lluita literària mansa amb
resultats estèrils sense indicis d’inspiració, l’atac
a l’escriptura era canviat per una fase prèvia menys
estressant i més en consonància amb aquella vida: una
fase en la que l’objectiu seria culturitzar-me a base
de llibres i pel·lícules.
Immers en aquest dia a dia vaig anar buidant
birres, gastant llibrets de paper de fumar i xapant
locals, mentre el somni cabdal es seguia resistint.
Li dedicava la màxima atenció i esforços,
em sentia més atractiu i confiat que mai des de
l’operació i fins i tot en l’intent d’ajudar a despertar
en mi un caràcter menys poruc tractava d’imitar
el tarannà en seducció més directe del Botànic i
l’Andrés. Però encara que de tant en tant vaig creure
veure llum al final del túnel (sobretot després d’un
parell de rebots, bastant seguits, a jugada del Botànic)
només foren miratges.
Perquè elles continuaven tossudes en no inundarme
amb una allau d’ofertes deshonestes i pel que feia
a la meva puta i invisible barrera de timidesa aquesta
continuava ferma com una roca, sense cap esquerda
aparent.
Així que, mentrestant les tardes amb petes
corrien lentes i els mesos ho feien ràpid, internament
començava a dominar-me un sentiment de decepció
que, després de la festa d’aniversari de l’Andrés,
tocaria sostre.
Havia de ser una festa més de les celebrades en el
pis, però el fet que fos tan propícia pels moviments
pèlvics (atenent al bon grapat de noies guapes i
alliberades que s’hi esperaven) i la proximitat amb
el final de la meva estada a Reus, inconscientment
s’havia convertit més en una prova de foc que en una
festa, un darrer clau roent on aferrar el somni que
agonitzava.
Vaig començar la festa fumadet per tal d’anar una
mica relaxat. Igualment però, em sentia nerviós i
insegur de cap a on dirigir el meu cos i què dir entre
tanta desconeguda. Buscava les noies dins la protecció
de les rotllanes amb amics, però quan finalment
aconseguia canviar dos frases amb una, l’angoixa
creixia, i mentre pensava en què devia estar pensant la
tia de mi (de si se n’adonava del meu encarcarament,
em trobava massa seriós, no li agradava...), perdia el
fil sovint, això quan no s’encarregava de fer-m’ho els
lapsus de l’haixix. Les xerrades rarament duraven
gaire i per cada petita derrota tenia un glop o una
pipada prometent-me un xic més de desinhibició.
Recordo perfectament d’aquella nit, quan a mitja
festa ja m’arrossegava patètic, com sorgia pul·lulant
d’entre la gent la personificació d’un trocet de cel.
Em sentia despullat, impotent i, com tantes vegades,
vaig acabar mirant-me-la des de la distància creientla
la dona perfecte, mentre m’insultava per inadaptat
i covard.
Definitivament, l’endemà, em rendia a l’evidència
que algo m’havia fallat i que la millora física, per ella
sola, no m’aportava les prestacions esperades.
Durant els següents dies li vaig estar donant moltes
voltes al tarro en busca d’un nou camí per a alliberar
el seductor que duia dins, fins que centrant l’acusació
en la timidesa vaig caure en triar la meva estimada
ciència com a antídot.
El mateix dia em comprava un llibre de psicologia
sobre el tema, força tècnic, que repassaria amb fal·lera
durant les posteriors setmanes i que mesos més tard
es veuria complimentat (ja a Terrassa) amb un segon
de més pràctic.
En gran part, aquell llibre salvava l’any sabàtic del
seu fracàs més absolut ...pel que es referia a objectius.
Perquè del tema de la literatura ja no me n’esperava
res de bo.
La mamella de l’atur feia unes setmanes que
s’havia esgotat i, amb ella, el meu temps a Reus no
podia tardar gaire a córrer la mateixa sort.
Podien consolar-me els molt bons moments viscuts,
els quatre nous amics que havia fet i l’aprenentatge en
convivència que, al costat del Botànic, no havia estat
moco de pavo. Però pel meu pas per aquelles terres
l’atzar encara em tenia preparada una darrera sorpresa:
“Traffic”.
Quan “Traffic” em va caure a les mans la
degradació ja havia llimat la fase cultural a una única
modalitat, la del vídeo amb petes. Sovint l’endemà
d’una pel·lícula en recordava poc més que el seu
títol, però tot i no donar-se el cas amb aquella cinta,
el dia següent a mig matí sense fumar vaig tornar-la
a visionar.
Per si no l’has vist, crec que et faig un bon resum
dient-te que toca el món de la drogues prohibides
des de tots els seus angles, pràcticament com si fos
un documental. Et mostra com la prohibició i la
consegüent persecució del tràfic de les mateixes no
aconsegueix disminuir-ne els consums (ni duu el camí
d’aconseguir-ho), i com per contra, genera problemes
similars als d’una guerra civil, esquitxant a tota la
societat amb els seus morts, addictes i empresonats.
Una pel·lícula contundentment clara i premiada,
divulgada a qui sap quants milions d’espectadors, que
clama implícitament per la legalització i que amb la
frase ”prohibeix les drogues i hauràs creat una gran
pastanaga“ ens assenyala la clau de volta de tota la
desraó del tema.
Però com si la pel·lícula només hagués estat
aigua de pluja, persistia l’immobilisme: els governs
continuaven malgastant els diners dels seus països en
la lluita estèril i perniciosa, i les “simpàtiques” màfies
del narcotràfic seguien explotant el més lucratiu dels
negocis il·legals.
A mesura que hi vaig anar reflexionant en tot
plegat, com diuen els castellans i per tal de dir-ho
suau, se m’anava quedant més i més mal cuerpo.
Perquè, què estava passant realment? Eren els
polítics dirigents deficients? ineptes? tenien al·lèrgia
al setè art?
Finalment raonava que no quedava ja el mínim
espai pel dubte i, profundament indignat, entenia que
l’únic veritable rerafons d’aquella realitat no tenia
un gram a veure amb l’estupidesa o la ignorància
dels governants i sí amb els foscos interessos
econòmics del corrupte statu quo, a qui veritablement
representaven.
Mirant-ho des d’aquella nova òptica però, no
només les incongruències en el tema de les drogues
encaixaven millor, sinó que anàlogament podia
entendre el que passava amb els problemes de
terrorisme. Des d’aquell moment, els governants,
per a mi, havien deixat de ser uns inútils que
lamentablement provaven de solucionar un problema
com el del terrorisme amb la ceguesa de no atendre les
causes que l’originaven per convertir-se en una colla
de cínics. Aleshores podia veure sense ombres com
mentre defugien el diàleg (excusats amb la suposada
bogeria dels terroristes i criminalitat del seu entorn)
en realitat estaven evitant debatre reivindicacions
generalment justes o negociables, per així poder
seguir mantenint els seus bruts privilegis guanyats
prèviament (en la gran majoria dels casos) amb les
armes o l’engany.
Perquè, ¿no resulta contradictori que si ens diuen
que som lliures, la suma de les nostres llibertats no
doni per l’autodeterminació d’un poble? ¿I si un no
és lliure, no té el dret moral de lluitar per ser-ho?
Evidentment no podia justificar una forma de
protesta tan estúpida com la basada en l’assassinat
d’innocents però: ¿era gaire difícil comprendre que
existís gent que, presa per la ràbia i la desesperació del
que es sent agreujat i no escoltat, pogués reaccionar
d’aquella forma? ¿Es pot pretendre que un jove palestí
que avui observa impotent com li tiren la casa a terra
i ahir com li mataven un amic, es comporti dòcil com
un xai? No és cinisme? NO??!
La frase que tant m’agradava i tants cops havien
hagut de sentir les orelles del Marc quan em venia de
marxista apocalíptic: “el món va en la direcció correcta
però a velocitat crítica”, havia rebut sepultura i, en
encara no 24h, veia el món molt menys irracional però
en canvi molt més plagat de farses i conformisme.
Havia tornat a mirar cap a Edimburg amb certa
recança perquè tocava aixecar-se d’aquella vida de gos
i treballar, però de la mala llet brollada per “Traffic”
en quallava la idea base per al meu llibre. Una idea
que em cremava per la nitidesa amb que creia veure
el camí per a canviar aquell món que m’indignava,
“G-2” n’era el títol, de “Gandhi-2”: una crida a la
humanització de la política forçant el canvi des de la
revolta intel·ligent i pacífica.

6. vida d’escriptor - - - - - - -

Sense l’atur i amb la intenció de dedicar-me
exclusivament al llibre, l’immediat retorn a l’hospici
familiar estava cantat i allà em tornava a plantar
una vegada més davant d’un nou i engrescador inici
d’etapa.
Com de costum tenia la sensació d’estar a tocar
dels meus objectius, però entre el recolzament
dels recurrents tòpics sobre la vida desendreçada i
bohèmia dels artistes, i la meva preferència pel viure
estirat, vaig continuar molt tranquil amb la inèrcia
manta de Reus.
Així doncs, aviat i sense problemes li agafava el
pols al dia a dia d’escriptor i mentre entre setmana
combinava l’oci pel local entre amics i fum psicotròpic
amb l’espera atenta d’inspiració, els caps de setmana
em dedicava a buscar musa i a desempallegar-me de
la timidesa.
I així vaig anar empalmant mesos: paladejant els
primers fruits de la lluita contra la timidesa i confiat
en que els dubtes constants que em sorgien durant
el procés del llibre i que tant m’alentien, ja no eren
gaire lluny d’esgotar-se i deixar pas a una fase més
fluïda.
Però més o menys a l’any, amb una creixent
hostilitat dels de casa cap a la meva persona, la pasta
sota mínims i l’esperada fase fluïda sense encara
fer acte de presència, tot em va convidar a reformar
aquella vida.
La primera mesura va ser tenir cura de la economia
i amb una petita feina de monitor d’escacs, que em
destorbava el just per assegurar-me les quatre birres
del cap de setmana i poca cosa més, adequadament
ho vaig tenir arreglat.
La segona però, exposar més hores el nas a
l’ordinador, se’m feia més dura. I de fet, a les poques
setmanes d’enfrontar-m’hi amb poc èxit, vaig decidir
provar d’esquivar la feina tirant per la drecera de
buscar ajut.
Em feria una mica l’ego rendir-me i haver-ne de
compartir la paternitat (més quan ja creia haver après
una mica com funcionava tot aquell tinglado de les
lletres), però també estava veient com s’eternitzava el
pesat del llibre i que encara podia ser molt el treball
que quedés, i m’hi vaig acabar llençant sense sort per
dues vegades.
Els dos candidats triats tenien molt bona pinta per
la tasca però condicionats, possiblement, una mica
per la poca qualitat literària del poc que duia escrit,
més un molt per la dificultat de creure en un fumeta
que pensa canviar el món, primer un i després l’altre,
des d’aleshores m’esquiven com a un il·luminat.
L’intent doncs de compartir la creu quedava en
unes hores perdudes i un parell de coneguts menys i em
retornava al que, després de la carrera universitària, ja
començava a ser la meva segona marató o viacrucis.
Tocava així dedicar-hi més hores, incrementar el
ritme, burxar en el meu taló d’Aquil·les.
Apareixien els horaris i els remordiments associats
pel seu deficient seguiment. I alguna que d’altra llarga
tarda sense passar pel local barrejant hores d’escalfarm’hi
el cap amb d’altres (les més) mirant-me partides
d’escacs i classificant les fotos pornos de l’ordinador
amb les seves eventuals aturades d’aprofitament.
Però per tal d’afegir-hi més salsa a aquella
existència, que lleument ja s’havia ennegrit, els
petes de seguida es prestaven a complicar-m’ho més
augmentant les seves inacabables prestacions i oferintse’m
també com a indispensable respir de les meves
sessions laborals.
La meva addicció perdia quota de rialles entre
amics per cedir-la al ja predominant apartat de
moments patètics amb sortides al carrer (o a la
desèrtica terrassa veïnal) per fer fum, per després
com un delinqüent, tornar a casa amagant la cara
d’empanat i ser incapaç de fer gairebé res més de bo
fins l’endemà.
Si feia temps que era conscient que la meva
relació amb els mateixos no m’era profitosa, i eren
un bon grapat les temptatives frustrades els darrers
anys perseguint l’idíl·lic desig de fer-ne un ús
(similar al que em podia permetre amb l’alcohol) i
no l’abús habitual, aleshores tornaven a imposar-se
nous atacs.
Així doncs, els mesos següents (any i mig aprox.)
em vindrien “amenitzats” bàsicament pel pack de les
ja tres lluites (llibre, timidesa, porros) i algunes de les
seves esperances contraposades. La principal d’elles
era la de controlar els petes d’un cop i així obtenir més
energia tant diürna (pel llibre) com nocturna (per la
marxa), però al mateix temps convivia amb les idees-excusa
contraries que em prorrogaven el seu control:
esperar a acabar primer el llibre i així, lliure de la seva
conjuntura d’austeritat i neguits, poder abordar més
fàcilment el seu control, o la d’esperar temps millors
en els que l’estabilitat emocional d’una parella em
proveís de la força de voluntat precisa.
I així vaig anar tirant, arrossegant-me: d’intent
a recaiguda, de recaiguda a intent. Cansat d’aquell
punt d’etapa etern al que rarament no li pronosticava
unes dues setmanes pel final a qui em preguntés,
però al que entre la meva peresa i l’inacabable rua de
modificacions i re-modificacions que se m’apareixien
com a imprescindibles no paraven de dilatar.
Fins un dia, que exultant d’alegria i amb l’inevitable
“premi” d’un porro als llavis em vaig veure a una
setmana vista de tancar el periple germinat en la
xerrada amb el Paco a la terrassa del local aleshores
feia sis anys.
Un mes més tard el donava per acabat, el registrava
i, mentre em plantejava el camí per a la seva edició, el
repartia entre uns quants amics a l’espera d’entusiasme
vers la idea i lleus retocs literaris.

7. el part ”Un home feliç és un bé comú.”
George Chapman
“Cal creure en la utopia perquè la realitat,
a vegades, és increïble.”
Aristòtil

Però no! ni de conya havia acabat. Barrejats entre
els inputs dolços de la crítica amiga també es repetien
massa sovint un parell d’agres: “no l’ampliaràs?” i
“l’últim capítol, no és un altre llibre?”
No podia ser que no hi hagués res darrera tanta
coincidència, però com qui pugnava per a esdevenir
escriptor era jo i tampoc anava sobrat d’il·lusió
per a diluir encara més el veritable crit del llibre
enrotllant-me amb més detalls, vaig acabar resolent que
el problema certament radicava en el darrer capítol,
però no per ser aquest esquemàtic i mancat
d’autobiografia sinó degut a una lleu falta de cocció
atribuïble a les presses per enllestir.
Més hores d’etern puzzle amb els seus
corresponents més mesos grisos. Però quan tornava
a acabar, si fa no fot, una segona tassa d’idèntiques
crítiques m’esperava. L’afinació que havia
d’engrescar d’un cop i deslliurar-me definitivament
del calvari havia fallat.
M’abandonava sense reserves als petes com tantes
altres vegades abans. Em sentia molt fastiguejat i per
primer cop començava a dubtar de si realment seria
capaç de portar l’obra a bon port.
Feia ja un bon grapat de mesos (des d’abans del
primer final fallit) que convençut que olorava meta
havia deixat les classes d’escacs. La pasta doncs,
feia ja un temps que no m’entrava a la butxaca sense
pidolar-la a la mare i a cada dia que passava s’enduria
que m’afluixés la mosca.
Havia errat els terminis fins la sacietat i, envoltat
d’austeritat i, per què no dir-ho, també per una ja
palpable hostilitat familiar, havia tocat el fons del
fons. Era el moment de buscar feina.
Quan l’atzar, en mig d’una timba rutinària entre
porreros, va moure fitxa i em va oferir treball de
camillero a l’hospital de prop de casa, duia un mes
ben bo buscant feina d’enginyer amb el handicap
de no disposar de cotxe per a treballar en polígons
industrials i ja m’estava posant nervioset. Igualment
però, primer només em vaig limitar a fer broma
sobre el colossal mercat de dones que un treball com
aquell podia representar-me. No va ser fins després
d’haver preguntat pel sou, i aquest sorprendre’m per
acceptable, que perdia el cul per firmar.
La decisió tenia tota la pinta d’un encert, un
excel·lent dos per u: la font d’ingressos que m’urgia
junt a un plus de vida social esplèndid.
Sense preses, envoltat d’infermeres i doctores,
ràpidament estava coneixent més de vint possibles
candidates a pintar-me un somriure d’orella a orella
a la vegada que tant de contacte social em facilitava
el camí a seguir esmicolant timidesa.
I així va anar. Lentament el cercle d’apetibles
es va anar estrenyent i una tarda, coincidint per la
seva planta, quedava amb l’Alba amb meravellosa
simplicitat.
Feia ja uns quants mesos que amb la vida laboral
havia iniciat una espiral positiva d’activació, però
era aleshores, amb l’escalforeta genial d’una parella,
que em sentia plenament viu i m’adonava realment
de l’inframón en que havia estat submergit. Així
com també m’adonava de fins a quin punt en aquella
existència els porros m’havien fet el paper de xumet
consolador amb la seva risoteràpia química, perquè
de sobte era sobradament fort per a imposar la
disciplina dels meus pensaments més racionals al seu
vici i deixar-los d’una puta vegada.
Tanmateix, el que semblava haver escapat
indemne a aquesta dinàmica era precisament el que
havia estat el leitmotiv de l’etapa. Ni tan sols l’alè de
l’Alba aconseguia treure’m del punt mort en que em
trobava amb el llibre des del seu segon final.
Duia tot aquell temps entestat en ventilar
l’assumpte amb quatre retocs però cap dels que se
m’acudien em convencien. Potser tan final fallit
m’havia fet perdre la confiança en el que feia? No.
La resposta la trobaria en dos dels meus principals
defectes: la mandra i la sordesa.
Havia volgut esperar al final definitiu per deixar-li
llegir el llibre a l’Alba però davant la trista velocitat
en el seu avenç i la persistència d’ella vaig acabar
per cedir. La crítica? més del mateix amb una única
diferència “ara ja m’hi hauries d’incloure en el llibre,
no?”. Nul·la reacció aquell vespre, sessió de sexe i a
dormir. Però l’endemà, només desvetllar-me ja havia
caigut del burro. Per més que tenia ganes d’enllestir
per la via ràpida s’imposava una important reforma.
No només semblava prou interessant afegir els
darrers esdeveniments viscuts (quan a sobre trobava
que m’arrodonien la història) sinó que també i
principalment em calia un darrer esforç per a suavitzar
el sotrac “dos llibres”.
L’empenta del que veu la cinta de meta i només un
mes més (l’últim de veritat!!) i finalment l’estiu del
2006 em vaig sentir prou satisfet com per a donar-lo
definitivament per acabat i veure’m traient el cap a la
superfície alhora que alliberant el meu crit:

Si tenim clar, que el millor que pot fer la
humanitat per a la seva pròpia felicitat és
conviure organitzada en societat sota valors com
la cooperació, la solidaritat i el respecte, però la
realitat ens mostra (salvant rares excepcions)
com els nostres governs de bracet de les grans
butxaques ens condueixen al món selvàtic del
liberalisme econòmic, ens adonarem de dues
coses: que el món actual és netament millorable i
que canviar-lo hauria de ser el nostre objectiu més
anhelat.
(+ en annex: les misèries).

La pregunta és però: com podem aconseguir
aquest canvi?
En un primer moment el lògic seria creure
que en democràcia el camp de joc pertinent per
a treballar-lo és el de la política. Però quan un
observa com els intents de les esquerres per a
construir un món més humà topen sistemàticament
amb tota mena d’estratagemes sense problemes
de crèdit per part de les dretes que volen evitar
perdre els privilegis que els atorga l’encara
avui vigent llei del més fort, aquesta via sembla
realment complicada.
Una altra opció seria la d’apostar per l’educació
i confiar en que un dia noves generacions ens
treguin de l’actual desraó. Però entre que la
situació actual clama a la urgència i l’interès dels
capitalistes per a una educació precària que els
faciliti la manipulació del poble, tampoc aquest
sembla el camí més adequat.
I tres quarts del mateix es pot dir sobre les
esperances d’arribar a un món millor a través de
sindicats, ONGs, voluntariats i similars, perquè
tot i l’inqüestionable valor de les seves aportacions
a fer el món més respirable, aquestes aportacions
massa sovint acaben sent només pedaços temporals
que tornen a petar en quant les dretes poden, amb
l’engany o la violència.
(+ en annex: les males arts).

Però t’imagines que aglutinem i coordinem
esforços dins un únic moviment social transparent
tutelat per la ciència?
T’imagines aquest moviment actuant
sincronitzadament des del carrer (amb activisme
pacífic), des de la política (amb partit polític
representatiu) i des de l’economia (amb boicots i
empreses-cooperatives amigues)?
I finalment, te l’imagines ostentant el poder
polític?
(+ en annex: la revolució).

Al revolucionari racional:
“Gandhi-2! pots sentir-me? On vulguis que
estiguis mira amunt, Gandhi-2. Gandhi-2 les boires
s’allunyen, el sol s’està llevant, estem sortint de les
penombres cap a la llum, caminem cap a un món nou,
un món de bondat en el que les persones s’alçaran
per sobre de l’odi, de l’ambició, de la brutalitat. Mira
amunt Gandhi-2, als humans els han estat donades
ales i a la fi estan començant a volar, estan volant cap
a l’arc de sant Martí, cap a la llum de l’esperança,
cap al futur, un gloriós futur que et pertany a tu, a mi,
a tots. Mira amunt Gandhi-2, mira amunt.”
“El gran dictador.r2g2” Chaplin

Ω. annex

+ LES MISÈRIES

• mentre ens parlen de drets humans...
... hi ha països tan “civilitzats” com “coherents” en els
que es practica la pena de mort i la tortura al mateix
temps que es criminalitza l’eutanàsia (a Guantanamo
es tortura fins i tot sense proves inculpatòries)
... condemnen les mines anti-persona però fan la vista
grossa a la seva fabricació i tràfic
... al tercer món ben poc es fa per frenar la fam, el SIDA,
la prostitució infantil, el reclutament de nens soldats,
etc.

• ens parlen de justícia però...
... mentre existeixen immunitats (Pinochet, Fujimori...) i
lleis a mida obscenes que protegeixen a macro-criminals
poderosos (ex. Berlusconi i les seves lleis per a no poder
ser jutjat) les presons contenen persones per drogar-se,
per prostituir-se, per exhibir-se, per haver cremat una
bandera, per robar quatre duros...
... les sancions pels delictes de les multinacionals són,
les més de les vegades, ridícules quan no inexistents
... les mentides dels governants al poble (al qual en
principi es deuen) solen tenir un cost zero (Trillo i la
identificació dels militars del Yakolev, Acebes i el 11-
M...)

• mentre ens diuen preocupar-se pel medi ambient...
... continua la vertiginosa desforestació de l’Amazones
... s’incrementa la contaminació d’aigües arreu del
planeta
... creix el número d’espècies animals i vegetals en perill
d’extinció
... s’eixampla el forat de la capa d’ozó
... segueixen circulant petrolers-bomba tipus Prestige
... es toregen tractats de mínims com el de Kioto i
continua l’escalfament del planeta

• ens diuen lluitar contra la pobresa però...
... per a pal·liar-la pressuposten ajuts insuficients que al
final, massa sovint, arriben llimats o ni arriben
... els països pobres en lloc de millorar tendeixen a
endeutar-se més i més cada dia i a ser escenaris de
constants conflictes armats
? podria ser que les grans butxaques veiessin amb
bons ulls els països pobres? (mà d’obra barata,
ridícules possibilitats que hi prosperin competències,
ideals conillets d’índies per a nous fàrmacs, venda
d’armament, ingressos eterns pel deute extern,
abocadors barats per als residus contaminants...)

la meitat aprox. de la humanitat malviu amb menys de 2 $/dia

+ LES MALES ARTS

- - - - - - - - - -
LA GUERRA D’IRAQ: Primer unes multinacionals
(empreses d’armament, petroleres, constructores...)
financen les eleccions a un partit polític. Més tard,
amb el partit ja al poder, el govern menteix tan com
pot per evitar tenir l’opinió pública massa en contra
(que si armes de destrucció massiva, que si per la
democràcia i la pau mundial...), i en el nom de Déu
es llencen al “negoci” (pressupost atípic en armament,
control de pous petrolers, espoli, contractes sucosos
per a constructores per a la reconstrucció...).
- - - - - - - - - -
• mentides:
simplificacions:
- avortament = mort, mort = dolent, avortament =
dolent
- Bush amic del Papa, Papa = ”molt bona persona”,
contrari a Bush = persona de l’eix del mal
- Carod-Rovira dialoga amb terroristes ➯ Carod-
Rovira amic dels terroristes
- grup terrorista vol la independència ➯ qui vol la
independència és terrorista
minimitzacions/exageracions:
- vagues i manifestacions silenciades fins el ridícul
(ex. Urdaci des de la televisió pública)
- Rajoy: ”son como unos hilitos de plastilina”...
- el PP predient el caos a Espanya en cas de prosperar
el nou Estatut Català o el Pla Ibarretxe mentre, amb
violència oral, agiten l’opinió pública...
ocultacions:
- els abusos en el tercer món
- l’opacitat d’organismes mundials públics com el FMI
(fons monetari internacional), OMC (Organització
Mundial del Comerç), la OCDE (Organització per a
la Cooperació i Desenvolupament Econòmic)...
- els efectes nocius dels assaigs nuclears...
despistant:
- l’Aznar en una reunió internacional sobre terrorisme
en la seu de l’ONU el 2003 ens “il·lustra”: “Más que
las causas, lo que ha de interesarnos del terrorismo
son sus efectos”
- després de no trobar-se les armes de destrucció
massiva Bush ens comenta que “La guerra d’Iraq ha
fet del món i els EEUU uns llocs més segurs”
- després de l’11-M a Madrid, Aznar des de U.
Georgetown (Washington) ens explica que “el
problema de España con Al Qaeda empieza en el
siglo VIII”
- després del 7-J de Londres, Blair descarta que la
guerra d’Iraq porti a actuar als terroristes...
- atribuir “errors” a un subordinat (ex: les armes de
destrucció massiva de l’Iraq)
- justificar injustícies assegurant que la política és molt
complicada
- excusar mentides dient que eren mentides imperatives
d’estat, que la política és l’art de la mentida, que tots
els polítics menteixen

• demagògia (la manipulació via sentiments):
- - - - - - - - - -
DEMAGÒGIA: política fonamentada en mètodes emotius i
irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a
l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal·laciosos que
miren només de mantenir situacions de privilegi. (Enciclopèdia
Catalana)
- - - - - - - - - -
sentiments patris:
- confrontar autonomies amb el transvasament
acientífic de l’Ebre (PHN) (no decideixen els experts
i sí els interessos polítics-econòmics)
- per a distreure d'afers importants: confrontar
autonomies amb el retorn dels “papers de Salamanca” o
crear “grans polèmiques” com la de si el català i el
valencià són o no són una mateixa llengua
sentiments religiosos:
- abanderar programes electorals amb el NO a
l’avortament, el NO al casament entre homosexuals o
el NO a l’eutanàsia... (ja semblen haver-se oblidat del
NO al divorci, del NO a les mares solteres, de perseguir
bruixes...)

• anti-educació (la manipulació via la desunió i
la ignorància):
la publicitat:
- compra “tal” i seràs: diferent, únic, et sentiràs
un triomfador, tindràs “glamour”, destacaràs, seràs
envejat, respectat, viuràs emocions mai viscudes,
seràs l’hòstia de feliç, seràs el millor...
- si no compres “tal” seràs: un fracassat, un pringat
més del “montón”, un paio gris i antipàtic a qui tot
li anirà malament...
■ jugant amb el nostre subconscient (amb cares maques,
colorins i cançonetes), la publicitat ens mal educa i
enverina la societat al generar/potenciar
l’individualisme i el consumisme (menys empatia i
escrúpols; més cobdícia, agressivitat, competitivitat,
engany, desconfiança, introversió, depressions, estrès,
enveja...)
? ¿és estrany després que, d’entre els més afectats
per la “filosofia” publicitària, sorgeixi qui lluita
sense gaires o cap mirament pels llocs econòmicament
més lucratius com els alts càrrecs d’empresa o de
política?
? ¿ens podem sorprendre després que, en un món fortament
copat per aquest tipus de persones, visquem sota uns
governs fàcils al suborn i a la brutalitat, i unes empreses
que excepcionalment es fixen en res a banda dels seus
beneficis? (es justifiquen amb que qualsevol al seu lloc
faria el mateix, que es tracta de ser el més
“llest-cabronàs”)
? ¿el consumisme és el motor del món o una forma de
tenir els afamats consumidors disposats a fer rodar les
fàbriques dels grans capitals cada dilluns?
l’educació religiosa
■ fa prevaler la fe a la ciència (fa prevaler el que
ells ens expliquen a la raó i a la lògica)
- les teories creacionistes recolzades pels
republicans als EEUU (contraries a la teoria de
l’evolució de Darwin)
- la repressió sexual: el NO al preservatiu, el NO a
la masturbació, el NO a la exhibició de la teta de
la Jackson...
? no podria ser que no ens fos bona la repressió d’una
font natural de felicitat com la del sexe? (No existeix
cap relació entre el celibat i la pederàstia?)

• ”inversions”:
- finançar partits de dreta o d’esquerra “domesticada”
(a Catalunya finançar partits polítics anònimament
és legal i tot!!)
- comprar trànsfugues (ex. autonòmiques Madrid
2003)
- corrompre càrrecs (jutges, polítics d’esquerra,
personal de duana...)
- manipular eleccions (Bush EUA 2000, Ucrània
2004...)
- (des dels mass media) lloar els defensors del statu
quo i desacreditar els seus detractors
- desestabilitzar governs d’esquerra (amb talps, suborns,
xantatges, amenaces...)
- les donacions religioses (ex. les de l’Opus Dei al
Vaticà)
- assassinar humanistes: Zapata, família Gandhi,
Martin Luther King, JFK, Isaac Rabin...
- utilitzar els terrorismes (ja siguin: nascuts del
poble, provocats o finançats per la dreta) per a retallar
llibertats (d’expressió, reunió, intimitat...) i així
incrementar el control del poble o “justificar” la
brutalitat (tortures, presons il·legals, guerres, cops
d’estat...)
- provocar guerres i pobresa: (faciliten la no-educació/
manipulació, l’explotació...)
- - - - - - - - - -
OSTRACISME: A l’antiga Atenes –i a les ciutats que imitaven
la seva constitució–, judici i veredicte del poble que consistia
a apartar o allunyar del poder polític durant un període de deu
anys els ciutadans amb ambició desmesurada o que posseïen
una acumulació de poder o de riqueses excessiva. (Enciclopèdia
Catalana)

+ LA REVOLUCIÓ

• imagina la unió de:
veus: artistes, intel·lectuals, periodistes, esportistes,
savis, científics... (la promoció i el lideratge)
cervells: Universitats, savis, intel·lectuals, científics,
experts, creadors... (el rigor, la coordinació i
les idees)
forçes: població, voluntariats, ONGs, sindicats,
activistes, entitats en general... (som el carrer, el
cens electoral, els consumidors)

• imagina’n la seva acció:
acció social
xerrades, manifestacions, vagues,
desobediència civil... (la calma i la raó els
desarma la demagògia) control moral
acció política
partit representatiu del moviment que
advoqui per un sistema polític:
- soldat al coneixement (Universitats,
savis, experts...) control racional
- transparent i intolerant amb les mentides
i enganys
- control econòmic dels càrrecs
sensibles de corrupció així com dels
seus parents i amics (eliminació de
paradisos fiscals, comptes bancaris
secrets, immunitats, lleis a mida...)
- sense subvencions anònimes a partits
polítics
acció econòmica
boicots selectius a multinacionals sense
escrúpols al temps que el moviment va
creant la seva marca (o marques) pròpia,
tipus cooperativa (el vot diari on els fa
més mal) control econòmic

• imagina’n el resultat:
- millor educació (menys manipulació/explotació,
racisme, masclisme, xovinisme, religiositat...)
- publicitat menys nociva i premsa més veraç i lliure
- societat més cooperativa, solidària, ecològica,
dialogant, respectuosa... (més eficient i justa)
- amb menys pobresa (menys delinqüència, mals
humors, terrorismes populars...)
- món sense guerres (perquè ni les matances ni la
destrucció són negoci pel poble)
- menys màfies (estricte control i reducció d’armes,
legalització i control sanitari de drogues i prostitució)
- una societat més humana i feliç (més racional)